El meu vincle amb el món de l'acompanyament neix, abans que res, d’una necessitat profunda. No va ser un camí teòric ni escollit des de la comoditat, sinó una travessa vital. Com tantes persones, he passat per moments difícils, ferides i experiències que m’han confrontat amb el dolor, la fragilitat i la necessitat de transformar-me.

En la meva història hi ha hagut maltractaments físics inta-familiars en la infància i adolescència, addiccions en l’adolescència i altres vivències que van marcar profundament el meu recorregut.

En la meva adolescència i en els primers anys de la vida adulta també vaig tenir contacte amb les substàncies i vaig haver de fer un treball profund amb la meva pròpia addicció. No va ser fàcil, especialment perquè aquest contacte es va donar dins d’un ambient familiar on certes dinàmiques estaven força naturalitzades. Això va fer que durant molt temps em costés reconèixer què m’estava passant i poder acceptar amb claredat la meva addicció per començar a treballar-la de veritat.

Amb el temps, aquest procés, tan exigent com transformador, m’ha donat una experiència molt valuosa. No només en relació amb les addiccions a substàncies, sinó també amb la manera com podem desenvolupar actituds addictives envers determinats ambients, vincles, conductes o formes d’evitació. Avui entenc l’addicció no només com una qüestió de substàncies, sinó també com una manera de quedar atrapats en patrons que inclouen les relacions, les pantalles, el mòbil, certes conductes compulsives o alguns contextos socials. Haver transitat aquest camí em permet acompanyar aquests processos amb més profunditat, sensibilitat i comprensió.

Tot aquest camí d'aprenentage des de la infància, adolescència i més enllà, travessat i transformat, és el que avui dona força i sentit a la meva manera d’acompanyar. No parlo des de la teoria només; parlo també des del cos, des de l’experiència i des del procés viscut.

Durant anys vaig fer teràpia al mateix temps que em formava en cuina i teatre.

Dels 17 als 19 anys, vaig estudiar cuina professionalment, una professió a la qual em vaig dedicar durant 15 anys. Dels 18 als 24 anys, em vaig formar en teatre i art dramàtic. Aquella etapa va ser reveladora: descobrir la possibilitat d’interpretar, jugar, experimentar emocions i habitar personatges sense judici em va obrir una porta immensa a la llibertat expressiva i a la curiositat per l’univers emocional.

Durant força temps vaig viure entre la cuina i el teatre. Fins que, al voltant dels 30 anys, vaig sentir amb claredat que era el moment de començar a estudiar psicoteràpia i orientar la meva vida cap a l’acompanyament.